Presentar projectes. Publicitar un treball. Compartir desitjos. Mostrar marca (personal o empresarial). En uns minuts comptats i fent us d'imatges que contextualitzen el presentat o - simplement - el mostren. I al remat, abans i després de les presentacions, xarrar i conèixer gent. Allò que ara s’anomena ‘crear xarxes’ (o networking, seria més exacte?). Aleshores digueu-li pecha-kucha.
Després de diversos intents per assistir, anit vaig poder acudir a una d’estes convocatòries i ser espectador d’un pecha-kucha. Val que ja havia tingut experiències paregudes amb formats semblants - un ‘ignite’ al Valencia Vibrant, algun que altre ‘pitching’ de projectes audiovisuals – però mai un tan multitudinari. Si he de ser sincer, em va sorprendre.
Clar que al capdavant estava com a mestre de cerimònies el bon amic Paco Ballester. Periodista d’arrel , pescador a les xarxes - socials -, activista cultural de primer ordre, faller fins a la medul·la i ara editor.
Esta vigèsim quarta edició del Pecha-Kucha Night València començava amb puntualitat quasi britànica. Atent al que allí passava José Luis Pérez Pont, director gerent del Consorci de Museus, que està intentant – i poc a poc aconseguint – capgirar el rumb d’aquest Centre del Carme i convertir-lo en un autèntic espai per a la cultura contemporània al cor de la ciutat.
‘Vale’ que l’acte s’inicià amb algun que altre nervi de més (disculpa el pèssim acudit Paco). Això si, amb molta gent a la sala Refectori del Centre del Carme Cultura Contemporània. I amb moltes ganes de escoltar els participants o ponents, no sé com definir-los. Dotze presentacions on la fotografia, el disseny, l’edició, l’arquitectura, la gestió cultural o les iniciatives artístiques es mostraren a un públic receptiu que com és característic del format, seia majoritàriament al terra de la sala.
Al descans, cerveseta i més ‘networking’. El marc donava peu a xarrades relaxades caminant pels claustres que estaven oberts al públic assistent. Ben bonic. O per a ‘fer rogle’ envoltats per la música dels dj’s que ambientaven l’acte. Un públic que em va semblar, tot siga dit, massa homogeni. Estaria bé obrir el ventall de propostes, convidar altre tipus de ponents, incloure altres àmbits de la cultura, explorar altres territoris més enllà de la imatge dissenyada.
Per cert, també vaig tirar a faltar escoltar més valencià a les presentacions. No sé si el castellà és obligatori al pecha-kucha. Imagine que no. Pot ser este segment de la cultura estiga poc valencianitzat? Caldria fer un xicotet esforç per normalitzar l’ús de la nostra llengua també en este àmbit.
En qualsevol cas el format és engrescador, entretingut, divertit i productiu. Em sembla una boníssima iniciativa. I ja no puc dir que no he assistit mai un acte d’estes característiques. Ha estat el meu primer pecha-kucha. I estic segur que no serà l’últim.